miquel àngel coll

L'exposició "Chaplin en imatges" (Caixafòrum Palma, del 12 de juny al 20 de setembre de 2009) m'ha fet recordar aquelles imprescindibles pel·lícules d'elevadíssim contingut reivindicatiu com "Tiempos modernos" (1936) -on es replantejava la posició de l'home com a mà d'obra dins d'un sistema de producció fordista- o "El gran dictador" (1940).

La gran importància d'aquesta última és precisament que la denúncia de la figura de Hitler com el dictador que avui pecebem tots que va ser es produí de manera simultània amb el seu alçament com a vertader líder de l'Alemanya nazi. El film s'estrenà 5 anys abans de la fi de la segona guerra mundial.

He cregut interessant recuperar un dels discursos polítics més profunds i més emocionants de la història contemporània, un d'aquells documents que tots hauríem de tenir en ment. La lluita per la igualtat, per la solidaritat, la llibertat i la justícia al genial actor i director li costà un exili. El seu propi país, com amb tants d'altres casos, no el va saber entendre. En aquell mateix moment els avantpassats del seu actual president conraven els camps de Guinea.

Chaplin, en ser confós amb el dictador de Tomania, es dirigeix a la multitud així:

Mai ha estat senzill sintetitzar les idees. Transmetre el missatge que es vol, de manera idònia, per tal que sigui percebut com volem per tots els públics no és tasca fàcil -no tots percebem la informació de la mateixa manera-. No es tracta de transmetre missatges diferents segons el públic, no (tots sabem que n'hi ha que hi recórren sovint a aquesta barroera estratègia). Estic parlant de transmetre BE, i estic pensant en aquella frase que diu que "lo bueno, si breve, dos veces bueno".

En aquest sentit, hem intentar reunir totes aquestes idees en un decàleg del votant socialista europeu, per afavorir la reflexió i la difusió de principis. I, és clar, perquè en faceu l'ús que trobeu adient. Aqui el teniu:

Les campanyes electorals (si, aquests 15 dies frenètics abans d'unes eleccions en que rebem més informació dels partits i dels polítics que en tot un any) comprenen multitud d'accions orientades a fins determinats, a objectius marcats, a intencions clares.

Ha mort Eluana Englaro, la jove italiana que, en estat de coma, respirava assistida des de feia 17 anys. El seu cas ha fet resorgir l'etern debat de la llibertat de les persones a decidir sobre la seva pròpia vida. Des del punt de vista de la filosofia humanista s'entèn la mort com a part del procés vital: la mort és l'irremeiable acte final de la vida.

El cas d'Englaro ha estat, una vegada més, el de la incomprensió i la intransigència d'unes institucions, terrenals o divines. Ha estat el de la lluita per la defensa de la persona com a centre de tota acció conscient, de la lluita per la llibertat, per la fi del sofriment, de l'angoixa i de l'agonia.

Trescant pel facebook fa uns mesos vaig localitzar un grup -d'aquests als quals ets pots afegir com a membre amb un sol click- que em va semblar prou simpàtic: els seguidors incondicionals dels fiscals anticorrupció de Balears (206 membres a data de 9 de gener de 2009). Evidentment no podem dir que sigui una mostra sociològica molt fiable, però és una curiositat més que reforça la impressió que tenc de que Carrau i Horrach -o viceversa- s'han guanyat el respecte i fins i tot l'admiració de la ciutadania.